|
Un poble que lluità
per la seva autonomia
Deià es va separar de Valldemossa l’any
1583. Els enfrentaments entre el Batle de Valldemossa
i l'Abad del Monestir de San Bernat de la Real, a Palma, que detentaven
drets sobre Deià, van concloure el 8 d'agost de 1526, quan
els de Valldemosa (Batle i Jurats), varen comunicar al Gobernador
de l'Illa, que els habitants de Deià, habien construit
una esglesia en un turó proper i que el Bisbe els hi ha
enviat un sacerdot. Afegeixen també que, moguts per aquestes
concessions en el plà espiritual, ara solicitaràn
( els habitants de Deià) la separació administrativa
i judicial de Valldemosa. La qual cosa els de Valldemossa volien
que es denegués.
Així s'inicia un llarg pleit (57 anys). La duració
d'aquest procés s'explica en part per motius econòmics.
Ens indica l'historiador Josep Segura i Salado que: "
( 1570) Les finques més importants del terme (parla de
Valldemosa) són les que es veuen del Mirador de Cartoixa
(vers la Ciutat) e totes son de homens de be i ciutadans ...(ciutadans,
habitants de la ciutat) . ( Afegeix una llista, amb els noms dels
propietaris) . I, alguns pobladors de la vila (Valldemossa) sols
tenen casa e alguns trossos de terra". Les
grans propietats del Municipi corresponen a ciutadans que viuen
a la Capital, i per aquest motiu, Valldemosa no podria subsistir...
(amb la recaptació d'imposts). Antigament, era costum el
pagament dels impostos, en el Municipi on es residía i
no on es trobaven les propietats...
"Finalmente el 7 de Noviembre de 1583, durante el reinado
de Felipe II, el Pueblo de Deià se reunió cerca
de la Iglesia, ( no tenían todavía Ayuntamiento
propio) y se dio lectura a la sentencia que ordenaba la separación
ambos municipios." (Mossèn Jerónimo Pons)
Avui, una placa en l'exterior de la nostra esglesia, és
un petit reconeixement als que varen aconseguir que avui siguem
un poble.
Deià en els
darrers segles
En segles posteriors, el conreu de
l'olivera va suposar una notable expansió per a aquest
petit municipi. La cultura olivarera provenia des de
la dominació musulmana o fins i tot de la romana. Les nombroses
terrasses o marges típics del seu paisatge es van poblar
d'aquest apreciat arbre fins cotes de 600 metres sobre el nivell
del mar. També la pesca va contribuir al seu creixement,
així com el conreu dels cítrics i el bestiar llaner,
mentre que en els seus frondosos boscs d'enzines es criava el
porc negre mallorquí, raça autòctona de porc,
avui protegida per la denominació d'origen. Es produïa
calç viva i carbó vegetal, mentre que en els cims
de la serra es plantava el forment. A l'hivern es guardava neu
en forma de blocs de gel, que durant l'any eren aprofitats per
a ús medicinal. La prosperitat en aquella època
es fa patent en el fet que va arribar haver-hi una població
de 1.500 habitants.
La bellesa del seu paisatge i la seva vida afable, senzilla i
econòmica van captivar, ja a la fi del s. XIX, l'interès
d'artistes i de bohemis, entre els quals cal destacar al propi
Arxiduc Lluis Salvador d'Àustria, el compositor
Manuel de Falla, els pintors Russinyol, Leman i
Junyer i els poetes Robert Graves i Laura Riding,
alguns dels quals decidirien quedar-se per a la resta de les seves
vides. D'això dóna testimoniatge un recorregut pel
cementiri local.
Actualment, Deià posseeix una població de 850
habitants que combinen sàviament l'agricultura, l'artesania
i les arts plàstiques amb el turisme i una construcció
molt controlada i adequada al seu impressionant marc paisatgístic,
actiu que els vilatjans desitgen preservar per tots els mitjans
possibles.
|
